dimarts, 12 de febrer de 2008

La vida en ciència


Poques vegades he parlat de la meva feina: la recerca. I no és perquè m'avergornyisca ni res pel semblant, sinó per lo incompresa que pot arribar a ser esta feina. Mil hores al dia, 25 dies a la setmana, i al mes ja ni contar-ho. Durant molt de temps no ix res, es repeteix la feina però el dia que ix: JA HO VAL PER TOT EL QUE S'HA FET.
Però reconec que aquesta faena està menysvalorada, i tot i així cap cop m'agrada més. Masoca? Pot ser, però el que està clar que en el nostre país que volem construir cal potenciar més la recerca per ser un país punter. Si a banda dels horaris, en els quals passem més hores al laboratori que no a casa, els sous no diexen de ser beques.... Tot això es resumeix en menys gent que vol fer el doctorat. Moltes places però pocs aspirants.
A més, la inestabilitat laboral un cop has acoseguit llegir el doctorat. Per fer CV cal anar-se'n a l'estranger i el que tot això comporta. En una edat on ja es comença a plantejar una vida familitar en els millors dels casos, a plantejar-se què val més, la vida familiar o la ciència.
I no és per fer-se la víctima, però qui conega a algun especímen que treballe per la ciència ja sap de què estic parlant. Però, sobretot, cal més recolzament social i una major ajuda a tots els joves investigadors per poder ser un país capdavanter.

1 comentari:

Jobove - Reus ha dit...

et proposaré pels nobels de ciencia
ets la meva heroína

petonets