dilluns, 7 de maig de 2007

El 25 d'Abril amb un nus als sentiments



Ja feia temps que no escrivia, però què millor per fer-ho que per comentar la mani en la que recordàvem la nostra lluita del 25 d'Abril? No tinc prou paraules per descriure com sigué, quanta gent n'érem i sobretot, per donar gràcies als milers de valencians que ja feia temps que no eixien a la mani però que este any ja han dit JA N'HI HA PROU. 2 hores i mitja per poder fer el trajecte, molta gent sense poder sentir els parlaments i ,molta gent a la que no vaig poder saludar (que es donen per saludats des d'aci però que conste que jo estava) per la dificultat de trobar-los, era com buscar una agulla en un pallar. Música, festa, cridaries i sobretot reivindicació i sentiments d'acabar d'un cop amb la majoria fatídica del PP.

Després de la mani, els concerts. Gràcies a Al Tall vaig poder reviure les cançons que primer vaig aprendre quan començava a ser conscient de la realitat del País Valencià. Va ser Empar Badia, professora d'història de l'IES Camp de Túria (Llíria) la que ens va passar el cassette amb les cançons La processó, El cant dels Maulets i d'altres. Just després em vaig fer sòcia del Casal Jaume I de Llíria, crec que a la única que va convèncer Rubèn en la primera xerrada al Institut... Mentre, Saul que es burlava de mi, als concerts que el vaig vore!!!!!!Quins records! Sense veu em vaig quedar, i això que em costa poder treure-la. I la restra de grups, com sempre, sense . La companyia també era grata, primer any amb companys de lluita de la comarca. Em falten paraules per explicar com estava el parquing dels Tarongers, s'havia d'estar. Així com van estar el Jimmy (després dels anys seguix igual!), el Carles Molina i la troupe de Banyeres de Mariola, la gent de les JERC/ERC i a Àngels i a Pep!


I el diumenge, la trobada d'escoles en valencià. Va estar molt i molt bé tot i la son del dia anteriors, però l'emoció i les ganes de treballar pel país ho subsana tot. Sols calen ganes i la restra, el cos ho aguanta tot! Ara, la tornada en el tren va consistir en intentar asimilar tot el que havia viscut durant eixos 2 curts dies del cap de setmana. I, com bé diuen els Obrint Pas, tornem a passar un 25 d'Abril amb un nus als sentiments.

300 anys ocupats però no vençuts!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

QUE BONICA VA SER, XE. jO TAMBÉ HI ESTAR I VAIG SENTIR EL MANIFEST(MOLT BÉ ARTUR BALAGUER) I SENTINT LA MUIXERANGA SE'M VA ERIÇONAR LA PELL. visca el país

Anònim ha dit...

com que només et vaig convèncer a tu? què dius? ja t'ho explicaré quan tornes cap al país, je je

Empar Crespo ha dit...

Sr. Anònim,
Volia dir que la única de la meva classe que es va fer sòcia aleshores vaig ser jo.I de convèncer, ja ho estava de convençuda! I per cert, d'això ja fa uns quants anys!Així que massa descabellat tampoc és el que havia dit.jeje