Ja fa dos dies que el poble va donar el seu vot en l'anomenat dia de la democràcia. Els resultats van ser els que ja tots sabem però ara cal reflexionar per què la dreta ha guanyat tant de poder en el nostres País Valencià (tant a Generalitat com a nivel municipal). És difícil entendre com en Torrent, d'on eren la majoria d'afectats de l'accident del metro, ha guanyat després de tantes mentides, el partit que ha amagat la veritat, per no perdre la costum. Per no parlar de la meva comarca, tan envoltada de gavines...
Però, tot i això, hui he llegit un article de Vicent Partal que no té desperdici, com ja ens té acostumats als seus lectors. Recomane la visita a la citada reflexió.
No voldira donar-li més voltes a la cosa, però em resulta extrany tot plegat! Si algú està disposat a dir la seva, amb respecte i sense arrogància, té el bloc obert.
Però, no oblidem i intentem pensar amb:
Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i TORNAREM A VÉNCER (encara que siga d'aci 4 anys!)
dilluns, 28 / maig / 2007
DIES DE REFLEXIÓ
dimarts, 15 / maig / 2007
Qui som, d'on venim i on anem?
diumenge, 13 / maig / 2007
Gimcana per als alcadables
dilluns, 7 / maig / 2007
Confiança a La Pobla
Este cap de setmana, just mentre a València es celebrava la manisfestació de la Batalla d'Almansa (post anterior) al poble el PP es dedicava a encartellar tot el poble. Quina casualitat que posaren els cartells just al mig del parc on es faria el dia següent la Trobada? On milers de xiquets reclamaven poder estudiar en la nostra llengua, un fet tan elemental que s'ha convertit en tota una gimcana per als ciutadans del País Valencià. El concert de Paco Muñoz estava amenitzat per catells de la Sra. Candidata a l'alcaldia. La mateixa que es passeja pel parc un dia com el d'ahir com si ella i el seu partit ajudaren molt a l'Escola en Valencià.
D'incongruències està ple el món però este fet és pur electoralime. Així que de confiança res, podrien haver posat oportunisme i haguera quedat molt millor.
PD: Confiança és el lema de la campanya electoral del PP.
El 25 d'Abril amb un nus als sentiments
Després de la mani, els concerts. Gràcies a Al Tall vaig poder reviure les cançons que primer vaig aprendre quan començava a ser conscient de la realitat del País Valencià. Va ser Empar Badia, professora d'història de l'IES Camp de Túria (Llíria) la que ens va passar el cassette amb les cançons La processó, El cant dels Maulets i d'altres. Just després em vaig fer sòcia del Casal Jaume I de Llíria, crec que a la única que va convèncer Rubèn en la primera xerrada al Institut... Mentre, Saul que es burlava de mi, als concerts que el vaig vore!!!!!!Quins records! Sense veu em vaig quedar, i això que em costa poder treure-la. I la restra de grups, com sempre, sense . La companyia també era grata, primer any amb companys de lluita de la comarca. Em falten paraules per explicar com estava el parquing dels Tarongers, s'havia d'estar. Així com van estar el Jimmy (després dels anys seguix igual!), el Carles Molina i la troupe de Banyeres de Mariola, la gent de les JERC/ERC i a Àngels i a Pep!
I el diumenge, la trobada d'escoles en valencià. Va estar molt i molt bé tot i la son del dia anteriors, però l'emoció i les ganes de treballar pel país ho subsana tot. Sols calen ganes i la restra, el cos ho aguanta tot! Ara, la tornada en el tren va consistir en intentar asimilar tot el que havia viscut durant eixos 2 curts dies del cap de setmana. I, com bé diuen els Obrint Pas, tornem a passar un 25 d'Abril amb un nus als sentiments.
300 anys ocupats però no vençuts!


